Carme Riera reúne la mayor parte de aspectos que me interesan en esta etapa literaria de mi vida: es mujer, es mallorquina y tiene una prosa exquisita.
Juzguen ustedes mismos:
Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca
metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols,
edurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a
l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de
ciutat a ciutat.
[...]
Després he llegit als llibres que els camins de la mar duen
a ports amb boires o encisats de llum, a ports de vesc i fum, a ports de
ciutats blanques per on m’he passejat moltes vegades amb els ulls mig clucs.
Però mai no he tornat a veure aquell blau de mar que un dia, a la platja, ja fa
molt temps, m’afalagà quan era nina.
[...]
M’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava
només tot el que encara no havia començat.
[...]
Mirant el carrer solitari - trenta metres de llarg per quatre d'ample, papers a terra, cases velles - decidia que no li agradaven els diumenges, cada diumenge a la tarda.
[...]
Què cerques vora els ulls? Tal volta llàgrimes d’un temps,
glaçades ja de tantes primaveres, estius, tardors, hiverns, de tants anys com
passaren... O comptes una a una les parpelles que no tenen color? On és la nina
que abressolaren fades al vou-veri-vou d’un encanteri? I el seu príncep feliç,
per què no torna?
[...]
I en el fons, molt endins de la pena, una certesa que m’ha
acompanyat sempre em feia resistir: l’amor no mata, l’amor dóna la vida.
[...]
"Vaig matar-lo amb llum de ran de mar i les gavines fugiren. Amb llàgrimes, amb plor, amb tota la pena del món vaig fer-ho."
[...]
M'agradaria comprovar una vegada més com pot arribar a ésser dolça la teva veu i quanta tendresa amagada guarden les teves paraules. Però és de dia i no puc arribar a tu. Voldria immobilitzar la nit a les vidrieres, trencar definitivament rellotges, calendaris, comptagotes. Per sempre més hores, dies, mesos. Eternitzar la sedosa, vellutada nit.
