- ¿Qué es la cosidad? –dijo la Maga.

- La cosidad es ese desagradable sentimiento de que allí donde termina nuestra presunción empieza nuestro castigo. Lamento usar un lenguaje abstracto y casi alegórico, pero quiero decir que Oliveira es patológicamente sensible a la imposición de lo que lo rodea, del mundo en que se vive, de lo que le ha tocado en suerte, para decirlo amablemente. En una palabra, le revienta la circunstancia. Más brevemente, le duele el mundo.


domingo, 20 de noviembre de 2016

Te deix, amor, la mar com a penyora

Carme Riera reúne la mayor parte de aspectos que me interesan en esta etapa literaria de mi vida: es mujer, es mallorquina y tiene una prosa exquisita. 


Juzguen ustedes mismos: 

Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, edurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.

[...]

Després he llegit als llibres que els camins de la mar duen a ports amb boires o encisats de llum, a ports de vesc i fum, a ports de ciutats blanques per on m’he passejat moltes vegades amb els ulls mig clucs. Però mai no he tornat a veure aquell blau de mar que un dia, a la platja, ja fa molt temps, m’afalagà quan era nina.

[...]

M’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.

[...]

Mirant el carrer solitari - trenta metres de llarg per quatre d'ample, papers a terra, cases velles - decidia que no li agradaven els diumenges, cada diumenge a la tarda. 

[...]

Què cerques vora els ulls? Tal volta llàgrimes d’un temps, glaçades ja de tantes primaveres, estius, tardors, hiverns, de tants anys com passaren... O comptes una a una les parpelles que no tenen color? On és la nina que abressolaren fades al vou-veri-vou d’un encanteri? I el seu príncep feliç, per què no torna?

[...]


I en el fons, molt endins de la pena, una certesa que m’ha acompanyat sempre em feia resistir: l’amor no mata, l’amor dóna la vida. 

[...]

 "Vaig matar-lo amb llum de ran de mar i les gavines fugiren. Amb llàgrimes, amb plor, amb tota la pena del món vaig fer-ho."

[...]

M'agradaria comprovar una vegada més com pot arribar a ésser dolça la teva veu i quanta tendresa amagada guarden les teves paraules. Però és de dia i no puc arribar a tu. Voldria immobilitzar la nit a les vidrieres, trencar definitivament rellotges, calendaris, comptagotes. Per sempre més hores, dies, mesos. Eternitzar la sedosa, vellutada nit.